Em confessa que el seu somni és poder compaginar la carrera mèdica amb l'esportiva. Jo el miro i no acabo de creure que sigui possible, però llavors recordo que ja ho està aconseguint. Amb només 20 anys. I l'enveja torna, és clar. Però ell no depèn d'un sou ni d'una estabilitat emocional. Si un dia ja no puc dedicar-m'hi professionalment, sempre serà el meu hobby. Mai deixaré de córrer. Acaba la frase i em sembla una manera molt bonica de veure el got mig ple. Això és el que destaca en Jan. Optimisme com a marca de la casa.

Fa temps que m'atordeix el fet que ara tothom corre, i aprofito per parlar-ne amb ell. Què està passant, que ara els meus amics corren trams de 10 quilòmetres una tranquil·la tarda de diumenge qualsevol? Per què no paro de veure 'running clubs' a tot arreu? Han vingut per quedar-se, o encara arrosseguem seqüeles d'hiperactivitat d'un confinament boirós que ja hem oblidat? En Jan ho té clar: això va per llarg. És un esport barat, addictiu, d'horaris flexibles i fàcil de practicar. Té sentit, és clar. I els running clubs, igual: la gent surt de casa, socialitza, fa esport i desconnecta. Què més pots demanar?