Maite Japon: De superar el càncer a conquerir la mitja marató a Tòquio
HISTÒRIES REALS
Publicat18 de març 2025
/
Per
Ona Canales
Hi ha persones que desborden energia. Energia positiva, d’aquella que s’enganxa i que tant de bo tots tinguéssim sempre a dins. Persones amb qui parlo i que em fan venir ganes de moure’m, marxar, atrevir-me. Que em recorden que viure amb més o menys intensitat és a les nostres mans, i que la por a vegades ens limita.
La Maite és una d’elles.
Nascuda a Sòria, vivia a Madrid quan va decidir posar punt i a part a tot el que coneixia per començar des de zero a Tòquio, amb el seu marit. Per què no?
Té 42 anys i a xarxes es coneix amb el nom de Maite Japón. És influencer, consultora i periodista corresponsal de Telecinco i Antena 3. Mare de dos nens, també. Ara, des de no fa gaire, runner.
M’explica que sempre li ha agradat molt fer esport, però que Àsia va acaparar-li l’atenció en tots els sentits i va deixar reposar l’exercici uns anys. De petita, però, havia jugat a tennis, i després d’un llarg període de silenci, un bon dia es va dir: “vull tornar-hi”. Al cap d’un temps, una dutxa postentrenament va revelar-li un petit bony al pit. Van pronosticar-li càncer de mama, i al cap de quinze dies aterrava a Espanya. Li van confirmar la malaltia un 23 de desembre i van operar-la una nit de Reis. D’això, fa dos Nadals.
“Nunca pensé que me iba a morir”, em diu. Estava tranquil·la i feliç de poder ser atesa i operada. “Es que si yo hubiera nacido en otro país o en otro continente, probablemente no tendría esta oportunidad. Para mí todo era positivo.” No li va caldre fer quimioteràpia ni ràdio, i després de dos mesos de recuperació va poder tornar a casa seva, al Japó. I al tennis.
L’any passat es va quedar sense plaça, i va ser aleshores quan es va plantejar començar a córrer. “Ya lo había intentado hace muchísimos años, pero me parece aburridísimo, soporífero, mentalmente destructivo”, em confessa. Et crec, Maite. “Pero dije, mira, hay que hacer algo. Me meto en internet, busco “carreras en Tokio” y veo “media maratón de Tokio en octubre”. Esto, en abril. Y me apunté, ahí, de la nada. Porque sí.”
De no poder córrer ni vint minuts seguits a fer una mitja marató. En cinc mesos d’esforç i disciplina, de creure en una mateixa i confiar. I amb l’ajuda de professionals de l’esport i l’alimentació, ho va aconseguir. “Fui muy feliz, porque sobre todo lo que quería era correr la media maratón viendo a mis hijos y que ellos me vieran correrla. Y fue impresionante.”
Creuar la línia de meta va ser una prova més que podia fer el que volgués, però té clar que no hauria fracassat si no hagués arribat al final. “Para mí el éxito estaba simplemente en apuntarme con 42 años a una media maratón y prepararme. Y hasta donde llegase.”
“Cuando consigo acabar los entrenamientos. El aguantar correr. Lo que siento antes, durante y después. Para mí ya es un estilo de vida.”
Em comenta que mai se li ha posat res per davant, que no veu impediments. No la conec, però hi estic d’acord. Tant de bo les seves ganes de viure en majúscules sempre guanyin a la comoditat de no sortir de la zona de confort. Al cap i a la fi, aquest article no existiria si la Maite no s’hagués atrevit mai.
Uneix-te a la comunitat de Salssa
Descobreix com els nostres pouches et portaran al següent nivell
