Té un grau en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, un màster en Nutrició per l’Activitat Física i l’Esport, un altre grau en Nutrició Humana i Dietètica i el títol de Monitora de Motociclisme I.
Ah, disculpeu. I una escola de trial pròpia, també.
Amb vint-i-set anys, la Maria Giró ha blindat un currículum impecable; però no només ha fet això. En tenia vuit quan compaginava competicions de gimnàstica rítmica amb d’altres de trial, i deu quan els seus pares la van fer prendre una decisió. “És inviable, competir dissabte en rítmica i diumenge en trial”. Hi estic d’acord. O sigui que va deixar la rítmica i va continuar amb el trial.
El primer que li pregunto és d’on ha tret les forces per estudiar tant. No tothom té dos graus, un màster i una carrera esportiva professional dels vuit als vint-i-quatre anys. Somriu i em diu que l’esport sempre li ha aportat valors i amistats, però que els estudis són molt importants. Encara que costin. Que amb el trial no pots guanyar-te la vida, actualment, i menys en l’àmbit femení (tot i que, afirma, “cada cop hi ha més noies que el practiquen”). Per tant, va haver de combinar entrenaments, competicions, classes i exàmens. I això la va fer aprendre a organitzar-se, “a aprofitar el temps i a esprémer cada moment que tenia lliure”. També ara.
Una assignatura de nutrició la va dur a voler-s’hi especialitzar i, després d’acabar el màster, a fer-ne el grau. L’ha acabat aquest any. Pel camí va haver de deixar el trial, però li agradava tant que va fer una escola on n’ensenya a alumnes de quatre anys en endavant. Alguns d’ells participen en campionats: Catalunya, Espanya i fins i tot mundials. Com ella, que també ho va fer. Segona posició al Mundial del Japó, primera per equips al Campionat del Món per Nacions, sisena a les generals… Per posar algun exemple.
Competicions d’aquesta categoria em fan pensar en la gestió mental que suposen. Els nervis, l’exposició, les expectatives… Quan li comento, em fa saber que al començament patia molt, psicològicament. “Em posava molt nerviosa i em costava gestionar els errors”. Però una beca esportiva va permetre-li poder-ho treballar amb professionals, i ara ho fa amb els seus alumnes quan competeixen. Els acompanya psicològicament, i no només a ells; també als pares, que volen que els seus fills guanyin. “A vegades això pot ser més complicat que gestionar els nens en si.” Tot i així, és molt feliç amb el seu estil de vida. Gaudeix tant del món del motor i la nutrició, que diu que li fa la sensació que no treballa. Jo de gran vull ser com ella.
Però per què, trial, i no un altre esport? “Em ve de família”, assenyala. El seu avi ja competia, i la passió pel motor va passar de generació en generació. El seu pare, el seu tiet, els seus germans… A tots els agradava. “Era una forma d’unir-nos.” Quan li pregunto per què n’hauria de fer, em diu que és la base de tots els esports de motor. “Si tu saps fer trial, ho pots fer tot.” Afegeix que moltes vegades la gent veu les motos com quelcom perillós, però que el trial no té velocitat, i això redueix la possibilitat de fer-se mal. “És una disciplina molt xula.”
I on queda, la nutrició? Per què cal tenir-la en compte? “Si no tens una alimentació adequada - m’explica -, l’energia als entrenaments i competicions no és òptima, i aleshores augmenta el risc de patir lesions esportives.” Passa sobretot en esports com el trial, en què “el volum d’entrenament i l’exigència física són molts alts.” M’ho crec. Intento dissimular quan li pregunto què és el més bàsic que cal fer per tenir una dieta més sana (així, de manera impersonal). “Menjar de tot i variat, en la mesura i la quantitat adequades”, assegura. Preneu nota.
Per cert, ha provat els pouches de Salssa. Sembla honesta quan diu que li agraden molt, i que els recomanaria. Que la seva composició nutricional no té res a veure amb la d’altres productes del mercat. I té raó. De mi no cal que us fieu, però si ho diu ella…
