Té un grau en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, un màster en Nutrició per a l’Activitat Física i l’Esport, un altre grau en Nutrició Humana i Dietètica i el títol de Monitora de Motociclisme I.
Ah, disculpeu. I una escola de trial pròpia, també.
Amb vint-i-set anys, Maria Giró ha blindat un currículum impecable; però no només ha fet això. En tenia vuit quan compaginava competicions de gimnàstica rítmica amb altres de trial, i deu quan els seus pares li van fer prendre una decisió. «És inviable competir dissabte en rítmica i diumenge en trial». Hi estic d’acord. Així que va deixar la rítmica i va continuar amb el trial.
El primer que li pregunto és d’on ha tret les forces per estudiar tant. No tothom té dos graus, un màster i una carrera esportiva professional dels vuit als vint-i-quatre anys. Somriu i em diu que l’esport sempre li ha aportat valors i amistats, però que els estudis són molt importants. Encara que costin. Que amb el trial no et pots guanyar la vida, actualment, i menys en l’àmbit femení (tot i que afirma que «cada vegada hi ha més noies que el practiquen»). Així doncs, va haver de combinar entrenaments, competicions, classes i exàmens. I això la va fer aprendre a organitzar-se, «a aprofitar el temps i a esprémer cada moment que tenia lliure». També ara.
Una assignatura de nutrició la va portar a voler especialitzar-se i, després d’acabar el màster, a fer el grau. L’ha acabat aquest any. Pel camí va haver de deixar el trial, però li agradava tant que va crear una escola on ensenya alumnes a partir dels quatre anys. Alguns participen en campionats de Catalunya, d’Espanya i fins i tot en campionats mundials. Com ella, que també ho va fer. Segona posició al Mundial del Japó, primera per equips al Campionat del Món per Nacions, sisena a la classificació general… Per posar-ne algun exemple.
Competicions d’aquesta categoria em fan pensar en la gestió mental que comporten. Els nervis, l’exposició, les expectatives… Quan li ho comento, em fa saber que al principi patia molt psicològicament. «Em posava molt nerviosa i em costava gestionar els errors». Però una beca esportiva li va permetre treballar-ho amb professionals, i ara ho fa amb els seus alumnes quan competeixen. Els acompanya psicològicament, i no només a ells; també acompanya els pares, que volen que els seus fills guanyin. «De vegades això pot ser més complicat que gestionar els nens en si». Tot i així, és molt feliç amb el seu estil de vida. Gaudeix tant del món del motor i de la nutrició que diu que té la sensació que no treballa. Jo de gran vull ser com ella.
Però per què trial i no un altre esport? «Em ve de família», assenyala. El seu avi ja competia, i la passió pel motor va passar de generació en generació. El seu pare, el seu oncle, els seus germans… A tots els agradava. «Era una manera d’unir-nos». Quan li pregunto per què s’hauria de practicar, em diu que és la base de tots els esports de motor. «Si saps fer trial, ho pots fer tot». Afegeix que moltes vegades la gent veu les motos com una cosa perillosa, però que el trial no té velocitat, i això redueix la possibilitat de prendre mal. «És una disciplina molt guai».
I on queda la nutrició? Per què cal tenir-la en compte? «Si no tens una alimentació adequada —m’explica—, l’energia durant els entrenaments i les competicions no és òptima, i aleshores augmenta el risc de patir lesions esportives». Passa sobretot en esports com el trial, en què «el volum d’entrenament i l’exigència física són molt alts». M’ho crec. Intento dissimular quan li pregunto què és el més bàsic que cal fer per tenir una dieta més saludable (així, de manera impersonal). «Menjar de tot i variat, en la mesura i la quantitat adequades», assegura. Preneu-ne nota.
Per cert, ha tastat els pouches de Salssa. Sembla sincera quan diu que li agraden molt i que els recomanaria. Que la seva composició nutricional no té res a veure amb la d’altres productes del mercat. I té raó. No cal que us refieu de mi, però si ho diu ella…
