Provar fins on arribar sense veure-hi: l’origen de tot

“Vull comprovar fins on puc arribar sense veure-hi gens.” Aquesta va ser la motivació que va portar una noia de 19 anys a experimentar amb tots els esports haguts i per haver tot just dos anys després de patir un accident que la va deixar cega. Venia del bàsquet i la gimnàstica artística, però va decidir ampliar horitzons (i de quina manera): atletisme, esquí, surf, wakesurf, ioga, futbol, senderisme, escalada, bicicleta, entrenament funcional, running, trail running. “I crec que ja està”, comenta tranquil·lament com qui acaba de llegir la llista de la compra. Anem forts.

Qui és Maria Petit

Té 32 anys i és de Vilassar de Mar. Quan li pregunto, per contextualitzar-me, qui és Maria Petit, em confessa que sempre li costa molt respondre això. M’hi sento identificada. “Jo crec que la Maria...”, comença, i s’atura uns instants. “Em definiria com una noia enèrgica, extrovertida, curiosa, molt sensible i amb ganes de fer nous plans, tenir nous reptes i noves il·lusions. Intento afrontar les coses amb molt sentit de l’humor, ironia i sarcasme.” No li ho dic, però ho penso: seríem bones amigues.

A més de dedicar-se a l’esport, treballa en la comunicació d’una empresa tèxtil i vetlla per la inclusió de les persones amb discapacitat dins del món laboral amb la Fundació Adecco, de la qual és ambaixadora. Sí, és probable que ja ho sapigueu, tot això. Maria ha protagonitzat multitud d’articles, programes de televisió i de ràdio que l’han entrevistada de totes les maneres possibles. Ah, i també té un llibre, Marieta de l’ull viu (2021), on afirma que deixa veure la seva essència. Però sempre queda alguna cosa per dir, oi?

Quan l’esport deixa de ser un repte i es converteix en plaer

M’explica que no va ser fins que va pujar una muntanya que va veure que no és que pogués fer-ho, sinó que li agradava. “Crec que és el tema més important”, defensa. “Fer el que t’agrada i el que t’omple de debò. Dona més sentit a tot.” Maria parla de l’esport com un estil de vida que ha anat guanyant presència en ella sense buscar-ho, orgànicament. Com una història d’amor saludable.

Anem xerrant i, disculpeu la meva ignorància, jo no puc deixar de trencar-me el cap pensant com va poder fer surf sense veure-hi gens. Bé, surf i tota la resta: escalada, esquí, bici, trail running... Com és possible? Al final li ho pregunto; necessito entendre-ho. “Jo no soc de les que pensen que se m’ha desenvolupat alguna capacitat màgica. Estar en forma, escoltar i fer cas de les ordres que em donaven.” Assenyala, també, que les persones cegues tenen sovint guies que els fan d’ulls mentre practiquen esport, i que, depenent de la disciplina, necessiten un guia o dos. M’aclareix que, en qualsevol cas, han de ser persones que dominin força la pràctica per poder dirigir una altra persona i adaptar-se al ritme físic que tingui.

Alimentació, esport i escoltar el cos

Passem al tema de l’alimentació i no té cap problema a compartir que, quan practicava atletisme, va desenvolupar una gran fixació per tenir una alimentació perfecta. “M’atreviria a autodiagnosticar-me una ortorèxia”, opina, “obsessió per menjar sa.” Això, sumat a altres problemes digestius crònics (“perquè m’entenguis, el meu plat preferit és l’arròs blanc i la truita a la francesa”), ha fet que sempre tingui complicacions a l’estómac. Per tant, confirma que “trobar una alimentació adequada en el món de l’esport és bàsicament essencial.”

Ha tastat tota mena de gels energètics. “Els més cars, els més bons, els que tothom diu que entren tan bé... i no puc. Cap gel em prova bé, ni un. Els de Salssa són els únics que he trobat que s’adapten a les meves necessitats.” M’alegra sentir-ho. Però, per què? La Maria ho té clar: “és la fruita natural i seca triturada amb la farina d’arròs.” Deixeu-me dir (no gaire alt per no pecar d’orgull) que em sembla que té una mica de raó.

Vinga, i acabem amb un consell. Després de demanar-li què li diria a una persona que volgués iniciar-se en l’esport i tingués alguna dificultat per dur-ho a terme, la resposta m’arriba amb una intensitat que no esperava: “Prova-ho. Prova-ho. Mira com et sents, quines sensacions tens, i a partir d’aquí en parlem. El més important és llançar-t’hi i provar-ho. Que no s’ajorni, que no es deixi per a més endavant. Ja ho faré, ja ho provaré... No. Prova-ho.”

Doncs això, ja l’hem sentida. Ara toca fer-li cas.