«Quin és el lloc més increïble on has esquiat?», li pregunto. S’ho pensa uns segons. «Noruega, els Alps italians, els francesos… Però com a casa, enlloc», assegura. «És on més em ve de gust anar.» Deixa anar aquesta frase i es queda tan tranquil. El millor de tot és que no crec que ho faci per quedar bé, i només per això ja es mereix un article al blog de Salssa. Sí, senyor. Amb tots vostès: Marc Ràdua.
Tot va començar als quatre anys, amb l’esquí alpí. Amb quinze o setze anys es va passar a l’esquí de muntanya, un esport «molt agraït d’entrenar» perquè «porta el cos al límit primer i després el recompensa». Ara té vint-i-tres anys.
Va néixer al Vendrell, però viu a Claverol. Esmenta aquest nom i jo intento no semblar massa inculta, però de seguida m’ho aclareix: és un poble del Pallars Jussà. S’hi va traslladar fa uns deu anys amb la família i des d’aleshores viu entre muntanyes. Aquesta circumstància —i el fet de ser esportista d’alt nivell— han fet que estudiï no una (dues!) carreres a distància: Comunicació i Dret. «M’agrada estudiar», comenta traient ferro a l’escàndol. Marc, si us plau. Explica’m com t’ho fas. «Trec temps de sota les pedres.» Que n’és, d’humil. Admiració i enveja a parts iguals.
Em costa digerir tanta excel·lència, així que exploro altres temes. «Què tal, la gestió mental quan competeixes a escala mundial?» Marc riu. «És complicat, de vegades. Ara està tot en ordre, però he tingut moments de caos mental en què les coses, sense que sàpigues per què, no surten.» M’explica que va passar per un període d’inestabilitat emocional que es va allargar un parell d’anys. Que el món de la competició és exigent, i que si el cap no et funciona, el cos tampoc. Per sort, «l’ajuda psicològica, que és necessària, va creixent». Egos, disputes, competitivitat… Pot fer-se difícil. Per això, conclou, «el suport de casa és molt important». Hi estic d’acord.
I com continua motivat, després de tant de temps, per seguir esquiant amb aquest grau de compromís? Una cosa és fer-ho com a activitat extraescolar, com passava al principi («el nen ha de fer alguna cosa, els caps de setmana»). Doncs es veu que de moltes maneres: disciplina, ambició, competitivitat… i la sensació d’estar a la muntanya, és clar. «Esquiar, mentre pugui, sempre formarà part de la meva vida. El simple fet d’estar en contacte amb la neu ja ho és tot.» Caram. Jo també vull parlar així dels fanals de Barcelona.
La neu em porta a dues paraules que poden semblar alarmants i apocalíptiques, però, escolta, és el que ens ha tocat viure: canvi climàtic. Què farem, Marc, amb el futur de l’esquí? A mi em preocupa, però ell ho veu una mica millor que jo. «És un tema complicat.» Home, si ho és. «L’esquí de muntanya està derivant cap a proves més aviat curtes, però ara com ara no ens afecta.» Bé. Potser aquest és el gran problema. Sovint no és fins que ja no podem viure com abans que busquem solucions per tornar a allò que ja no podem recuperar.
Però es poden fer tantes coses per ajornar aquest moment… Adoptant nous hàbits en l’alimentació, per exemple, més verds i menys ensucrats però també més saludables. Això és el que fa en Marc amb els pouches de Salssa: «els faig servir molt sovint per entrenar». Per què? Perquè «entrenem moltes hores al dia. Tinc companys que s’alimenten únicament de gels, que al final són sucres i més sucres. I, a més» —afegeix—, «són molt bons». Ens afalagues, noi (i ens encanta).
En Marc creu que «una alimentació més o menys controlada és molt important». Diu «més o menys controlada» perquè li costa molt seguir-la al cent per cent, però defensa que ja nota un impacte positiu sense fer-ho tot perfecte. I em sembla la millor manera d’acabar aquest article. Com a mínim, a mi em passa que, o faig les coses «ben fetes» o directament ni intento fer-les. Que trist, oi? Avançaria a poc a poc, sense pressa. Com ell.
