Com és, el teu dia ideal? 

Si m’ho preguntessin a mi, probablement projectaria el mar, la música i una bona conversa entre amigues en un ambient més aviat càlid. Per la Maria Costa, però, els essencials són uns altres. “Un dia a la muntanya amb la gent que estimo. I fer un bon dinar (m’agrada molt menjar bé).” 

Doncs tampoc és mala opció.

Però qui és, la Maria Costa, a veure. Esquiadora de muntanya. Olímpica! De Santpedor, però vivint a Font Romeu des dels 15 anys. Ara en té 23, està graduada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i cursa un Màster en Màrqueting Esportiu i Patrocinis. Alegre, activa i amb ganes de viure noves experiències. 

La Maria cuida tres verbs insaltables com algú que posa troncs al foc que l’escalfa: menjar, dormir i entrenar. Els seus pares van ser qui van posar la llavor de l’esport en els ulls d’una nena que creixia entre el verd i el blanc, fins al punt de fer-los inseparables: “Des que vaig néixer, pujàvem els caps de setmana a la muntanya. M’ho han posat molt fàcil, perquè ells també estimen la muntanya.” Tot s’hereta, és clar. També les coses bones.  

L’interès en l’alimentació no va trucar-la a la porta fins que també ho va fer l’objectiu més important de la seva vida: anar als Jocs Olímpics d’aquest hivern de 2026 – objectiu, per cert, complert amb nota –, i ara ja fins i tot a l’estiu, fora de competició, segueix tenint-la en compte per rendir al màxim i preparar-se pel reinici de la temporada d’esquí. 

Abans d’entrevistar-la, em documento una mica sobre la seva vida i veig que no només esquia, sinó que també corre i va en bicicleta. Però hi ha una cosa que, per més que busqui, no canvia: sempre és a la muntanya. I sí, tal com començava a intuir, em clava la primera daga: “no soc gaire fanàtica del mar.” Bé. No passa res. “L’estiu passat hi vaig anar un dia.” Ostres. “Puc viure sense el mar.” Tercera i última daga. Sospiro.

No obstant, ens uneixen més coses de les que ens separen. Per exemple, el poder de confiar. Quan li pregunto què és el que la fa sentir més orgullosa d’ella mateixa, no ho dubta: “haver lluitat sempre i confiat en el procés. Creure que era possible, que podria aconseguir-ho, i haver continuat malgrat no sempre vagi bé.” A mi em sembla que aquesta fe, barrejada amb la molt honorable perseverança, té alguna cosa a veure amb el fet que hagi acabat arribant a la categoria absoluta de la seva disciplina, la sènior, i estant entre les millors del món.

“El no ja el tens. Intenta-ho.” Doncs sí. La Maria sap que encara li queda molt per millorar, però això no ha d’impedir-li valorar-se en tot el que fa bé. Ara, té clar que, a banda de treballar en la resistència, vol ser més endreçada (“pobre company de pis”) i més conscient en l’alimentació i el descans: “sempre em movia.” Ja ho veus, quin problema, dirien alguns. Per una esportista d’elit com ella, sí, és clar. Cal anar a dormir d’hora i fer-ho de manera regular, li van dir – i per molt obvi que sembli, jo fa anys que no ho faig. 

Per sort nostra (i seva, esperem), la Maria recomana consumir Salssa. “Ho utilitzo de veritat, tant en curses com entrenaments. Va molt bé per molèsties estomacals, que a vegades en tenia.”

I el més important, no ens enganyem: “té bon gust.”

Perfecte. A nosaltres també ens agrada menjar bé.