Com és el teu dia ideal?

Si m’ho preguntessin a mi, probablement imaginaria el mar, la música i una bona conversa entre amigues en un ambient més aviat càlid. Per a Maria Costa, però, els essencials són uns altres. “Un dia a la muntanya amb la gent que estimo. I fer un bon àpat (m’agrada molt menjar bé)”.

Doncs tampoc no és una mala opció.

Però, a veure, qui és Maria Costa? Esquiadora de muntanya. Olímpica! De Santpedor, però viu a Font Romeu des dels 15 anys. Ara en té 23, és graduada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i cursa un màster en Màrqueting Esportiu i Patrocinis. Alegre, activa i amb ganes de viure noves experiències.

Maria té cura de tres verbs ineludibles com algú que posa troncs al foc que l’escalfa: menjar, dormir i entrenar. Els seus pares van ser qui van plantar la llavor de l’esport en els ulls d’una nena que creixia entre el verd i el blanc, fins al punt de fer-los inseparables: “Des que vaig néixer, pujàvem els caps de setmana a la muntanya. M’ho han posat molt fàcil, perquè ells també estimen la muntanya”. Tot s’hereta, és clar. També les coses bones.

L’interès per l’alimentació no va trucar a la seva porta fins que també ho va fer l’objectiu més important de la seva vida: anar als Jocs Olímpics d’aquest hivern del 2026 —objectiu, per cert, assolit amb nota—, i ara fins i tot a l’estiu, fora de competició, continua tenint-la en compte per rendir al màxim i preparar-se per al reinici de la temporada d’esquí.

Abans d’entrevistar-la, m’informo una mica sobre la seva vida i veig que no només esquia, sinó que també corre i va en bicicleta. Però hi ha una cosa que, per molt que busqui, no canvia: sempre és a la muntanya. I sí, tal com començava a intuir, em clava la primera daga: “no soc gaire fanàtica del mar”. Bé. No passa res. “L’estiu passat hi vaig anar un dia”. Vaja. “Puc viure sense el mar”. Tercera i última daga. Sospiro.

Tanmateix, ens uneixen més coses de les que ens separen. Per exemple, el poder de confiar. Quan li pregunto què és el que la fa sentir més orgullosa d’ella mateixa, no ho dubta: “haver lluitat sempre i haver confiat en el procés. Creure que era possible, que ho podria aconseguir, i haver continuat malgrat que no sempre anés bé”. A mi em sembla que aquesta fe, barrejada amb la molt honorable perseverança, té alguna cosa a veure amb el fet que hagi acabat arribant a la categoria absoluta de la seva disciplina, la sènior, i que estigui entre les millors del món.

“El no ja el tens. Intenta-ho”. Doncs sí. Maria sap que encara li queda molt per millorar, però això no li ha d’impedir valorar-se en tot allò que fa bé. Això sí, té clar que, a més de treballar la resistència, vol ser més ordenada (“pobre company de pis”) i més conscient en l’alimentació i el descans: “sempre em movia”. Ja ho veus, quin problema, dirien alguns. Per a una esportista d’elit com ella, sí, és clar. Cal anar a dormir d’hora i fer-ho de manera regular, li van dir —i per molt obvi que sembli, jo fa anys que no ho faig.

Per sort nostra (i seva, esperem-ho), Maria recomana consumir Salssa. “Ho utilitzo de veritat, tant en curses com en entrenaments. Va molt bé per a les molèsties estomacals, que de vegades tenia”.

I el més important, no ens enganyem: “té bon gust”.

Perfecte. A nosaltres també ens agrada menjar bé.