«Vagis on vagis, sempre et trobaràs catalans», m’assegura. I m’ho crec. Anar en bici li ha permès conèixer els seus millors amics i gent de tot arreu; a casa i fora, ben lluny. Fins i tot a Nova Zelanda. En una competició, va fer uns amics belgues, i al cap de tres anys se’ls va tornar a trobar, però en un altre país i en una altra cursa. Aquesta és la màgia de la bici, segons Ada Xinxó.

45 anys, el segell de Sabadell a la pell i una passió que involucra dues rodes i moltes ganes de fer cames. Tafanejant el seu compte d’Instagram, veig que es defineix amb una frase que diu que la vida contemplativa la deixa per a un altre dia. Quan parlo amb ella, ratifico el que ja intuïa que volia dir: «que no sé estar-me quieta. Encara que estigui de vacances, he de fer una aventura o altra.»

Estupend, penso, ens trobem davant d’un altre cas de dinamisme extrem. A veure si n’aprenem.

Ada fa curses de BTT (o bicicleta de muntanya, que ara també ho volem tot amb sigles), tant de llarga distància com d’ultradistància, i també curses per etapes aquí i allà. Això es tradueix, per a qui tot just ens estem introduint humilment en aquest submón, en curses de 70 a 120 quilòmetres en el cas de la llarga distància i de 500 a 1000 en el de l’ultradistància. Per no parlar de les curses per etapes. Em desmaio.

El més curiós, per a mi, és descobrir els orígens d’aquesta afició. Perquè l’Ada no sempre s’hi ha dedicat. Era secretària de direcció d’una empresa i un dia va dir prou. Va passar al món de la bici, que a partir dels 30 anys va reconèixer com la seva passió, i va ocupar càrrecs en botigues de bicis, com a guia de bici i en botigues d’esport en línia. Un cop acabada —o almenys controlada— la pandèmia de la Covid-19, va tornar a ser guia de bici (tant de carretera com de gravel), sobretot per a turistes ansiosos per absorbir les belleses del paisatge del sud d’Europa.

Però per què, la bici? I encara més, per què amb 27 o 28 anys? «Volia canviar la mala vida que portava», explica. «Treballar, sortir de festa els caps de setmana, fumar…». Es va fixar l’objectiu de reformular els hàbits i va començar a córrer, però s’ofegava. T’entenc, Ada. Més tard va provar la bici i li va agradar. Aquella experiència es va convertir en una pràctica saludable que, a més, tenia un gran component social i la portava a llocs on no havia estat mai. Per acabar-ho d’adobar, un dia (i com qui no vol la cosa) es va quedar impressionada després d’haver fet 80 quilòmetres dalt de la bici. Llavors ho va veure clar i va començar a apuntar-se a curses.

Afegeix, aguantant-se el riure, que va passar d’anar-se’n a dormir a les 5 h del matí a llevar-se a les 6 h per sortir en bici. Quin gir de guió, Ada, ho reconec. «De petita era molt maldestra», em confessa. Es veu que havia provat molts esports com a activitats extraescolars, però que no l’acabaven de convèncer. Tanmateix, durant les vacances els seus cosins i ella es movien en bici. De gran la va tornar a provar i li va anar com l’anell al dit. També, en part, perquè la va conduir una estona enmig de la natura, que sempre va bé.

Abans de preguntar-li per Salssa (no, encara no n’ha provat cap pouch), intento indagar en el vincle que manté entre alimentació i esport. Em deixa sense paraules quan, sense cap mena de mania, comenta que «soc molt de menjar el que em ve de gust i intentar fer-ho equilibradament». No hi dona gaires voltes, cosa que, en realitat, no em sembla gens malament. Cadascú, amb el seu!

Per acabar, recorro a una pregunta típica que de sobte em sembla misteriosa: podries estar bé sense fer esport? «No. Necessito moure’m», declara en una barreja d’il·lusió, energia i vivacitat.

No m’estranya que l’anomenin «Ada non stop».