«Mens sana in corpore sano». Qui no ha sentit mai aquesta frase? A mi em sembla tan certa... Admeto que de petita no l’acabava d’entendre, però ara n’estic segura: ment i cos estan connectats, sempre. Com era d’esperar, la hipòtesi també es valida en l’esport; de fet, s’hi evidencia amb escreix. Us ho podria demostrar jo, però ho fa millor David Bueno, el protagonista d’aquest article.
És enginyer industrial i un «boig de l’esport». Així es presenta quan li demano que s’introdueixi. Viu a Gavà, té trenta-quatre anys i ha practicat tants esports que em fa sentir que estic perdent el temps. Bàsquet fins als vint-i-cinc anys, pàdel, ciclisme de muntanya i de carretera, running, salsa, bachata, rumba, afrodanza… Ha fet duatlons i algun triatló, i el seu objectiu per a l’any que ve és fer un Ironman. Per als ignorants (com jo), un Ironman és un triatló que inclou 3,8 quilòmetres de natació en mar obert, 180 de ciclisme per carretera i 42 de cursa a peu. Tot plegat s’ha d’acabar en un màxim de 17 hores. Res, poca cosa.
Proves físiques de tanta durada com les que fa en David em fan pensar en la resistència. Com aguanta el cos? «Hi ha una base molt sòlida, que és l’entrenament. Sense entrenament —i sense cap— no les pots aconseguir, aquestes coses». Li compro el discurs. M’assegura que també té a veure amb l’objectiu que un es proposi i amb el compromís que hi tingui. Aquesta frase m’arriba especialment. Com tot a la vida, penso, encara que costi reconèixer-ho. I continua: «No et pots comparar amb esportistes d’elit; per a mi, és una afició. Però, al final, sempre ho donem tot. Ens ho prenem com si fóssim professionals». Doncs apa, ja sabeu el secret.
La ment, queda clar, és un motor essencial. «La il·lusió d’aconseguir aquests reptes és la que m’empeny dia rere dia a preparar-los». Però quant dura aquesta preparació? En David m’explica que ell sol començar entre quatre i cinc mesos abans, depenent de la competició. Caram, gairebé mig any. Això és molta antelació. «És complicat», admet, però continua ferm, amb la força de la il·lusió. «És la que et fa entrenar més i millor».
Un altre dels aspectes que cal tenir en compte en competicions com aquestes és la individualitat que comporten. En el meu cas (el de la redactora), compartir l’esport amb un equip és el que més em motiva a practicar-lo. Tot i així, escoltant-lo entenc que tot té els seus aspectes positius. «Tu amb la bici, tu amb els peus, tu amb el mar. És una superació personal i depèn exclusivament de tu». I això, naturalment, li provoca una «sensació de plenitud» amb ell mateix que, no crec equivocar-me, fa que tota la feina prèvia hagi valgut la pena. «És una situació proporcional a la que tu ets capaç d’afrontar».
En David m’explica que ha après a deixar la ment en blanc, i li pregunto si ho compararia amb meditar. «Per descomptat». Diu que de vegades pot passar-se hores i hores en bicicleta sense adonar-se que ha passat el temps. Això no vol dir que mai tingui pensaments intrusius. En curses llargues amb condicions meteorològiques extremes, per exemple, i estant sol, el seu cap es pregunta què hi fa «quan podria ser a casa, tranquil·lament».
Però l’esport el fa feliç. «Per a mi és l’empenta, em dona l’energia per al dia a dia. Sense l’esport, no podria estar al 100% ni a la feina ni amb les meves relacions socials». Entenc perfectament la seva obsessió quan afegeix que les competicions no són l’únic que l’empeny a portar aquest estil de vida, sinó que més aviat ho és tot el que envolta l’esport. Les seves amistats, per exemple, amb qui fa rutes, comparteix ambicions i rutines i organitza nous reptes.
D’acord. Anem al tema. Utilitza els pouches de Salssa. «I la veritat és que el que més m’agrada és la facilitat per ingerir-los. Passen molt bé, i en aquells moments en què no t’entra res sòlid a la boca, aquests gels són brutals». No ens volem fer més elogis del compte, però com ens agrada confirmar que els pouches funcionen. «El sabor és molt bo», diu, «i la mida; sobretot per als ciclistes, que hem de portar les coses al darrere». Ah, i la seva composició natural. En David patia de l’estómac, que acabava afectat després de consumir els mateixos gels en curses llargues. Ara ja no.
I ja està, me’n vaig. Confieu en Salssa, però sobretot en l’esport. I si algú encara busca motius per atrevir-s’hi, escolteu en David: «Es pot començar per salut, però ha de generar-te felicitat».
