En Jan Castillo és una d’aquelles persones que, d’entrada, fan una enveja terrible. El primer que em ve al cap, després de conèixer-lo, és una pregunta tan evident com inevitablement gelosa: com pot mantenir una vida esportiva tan activa sent estudiant de tercer de medicina (i aprovant les assignatures)?
Amb 12 anys va començar a córrer alguns caps de setmana pels camins de Collsuspina, i avui és tot un esportista d’elit i un referent en la cursa de muntanya. O trail running, diu. Sona millor.
Li pregunto per què hauria de córrer per la muntanya, jo. Tot esportista et dirà que el seu esport és el millor. I tant. Afegeix que la muntanya el fa sentir molt petit, i que quan corre no pensa en res més que en l’aquí i l’ara. M’aclareix —probablement per fer-me sentir millor— que tothom és bo en alguna cosa. Jo corro.
Em confessa que el seu somni és poder compaginar la carrera mèdica amb l’esportiva. Jo el miro i no m’acabo de creure que sigui possible, però llavors recordo que ja ho està aconseguint. Amb tan sols 20 anys. I l’enveja torna, és clar. Però ell no depèn d’un sou ni d’una estabilitat emocional. Si un dia ja no em puc dedicar professionalment a això, sempre serà la meva afició. No deixaré de córrer mai. Acaba la frase i em sembla una manera molt bonica de veure el got mig ple. Això destaca, en Jan. Optimisme com a marca de la casa.
Fa temps que m’atabala el fet que ara tothom corre, i aprofito per parlar-ne amb ell. Què està passant, que ara els meus amics corren trams de 10 quilòmetres una tranquil·la tarda de diumenge qualsevol? Per què no paro de veure «running clubs» per tot arreu? Han vingut per quedar-se, o és que encara arrosseguem seqüeles d’hiperactivitat d’un confinament nebulós que ja hem oblidat? En Jan ho té clar: això va per llarg. És un esport barat, addictiu, amb horaris flexibles i fàcil de practicar. Té sentit, és clar. I els running clubs, igual: la gent surt de casa, socialitza, fa esport i desconnecta. Què més vols?
L’escolto i em venen ganes d’anar-me’n a córrer una estona. Jo, que mai no hi he vist la gràcia, en aquest esport. Soc tan fàcil de convèncer. Ara tu corres 20 minuts i ja en notes els efectes, diu, sobretot a nivell mental. 20 minuts que podries haver passat assegut a la tassa del vàter mirant TikTok. Estupend, em fa sentir encara pitjor. Però com m’hi poso, amb una rutina? És el que més em costa, realment. Intenta aguantar durant un mes o dos, tres dies a la setmana. Si ho aconsegueixes, ja no crec que ho deixis. És un psicòleg físic i mental. I gratuït, penso.
Potser m’ho hauré de plantejar.
