La lluita contra un diagnòstic esquinçador
Als 13 anys li van detectar un gen tumoral positiu que, mitjançant la producció d’una malaltia rara anomenada poliposi familiar múltiple, desenvolupa càncer al tub digestiu amb una probabilitat del 99,8%.
Als 19 li van extirpar el còlon i el recte i, als 28, l’estómac. I la vesícula biliar.
Va perdre el 50% del seu pes corporal en 3 mesos.
«A la gent li peta el cap», em diu quan m’ho explica. A mi també. És la història del valencià Juan Dual, influencer, escriptor, conferenciant i esportista a punt d’arribar a la quarantena.
«No és fàcil, però es pot viure». És la resposta que rebo després de demanar-li que m’expliqui com és possible no tenir estómac. Ni còlon. Ni recte. Ni vesícula biliar. Fa més de vint anys que ha d’anar al lavabo entre cinc i set vegades cada dia. La presència del gen tumoral al seu cos fa que no pugui predir —ni esperar— un futur garantit i, en canvi, no aconsegueixo detectar ni un sol indici de malestar en la seva expressió. Parlem gairebé una hora.
Les tres vegades que va estar a punt de morir
Abans que pugui assimilar la magnitud de cada paraula que surt de la seva boca, m’informa que ha estat a punt de morir tres vegades per complicacions quirúrgiques, i que això, sumat al fet d’haver estat testimoni de diverses morts a la seva família, li ha forjat una percepció vital diferent. És realment conscient que ningú no és immortal, i les seves prioritats són clares: «ja fa molt de temps que el que demano als Reis és viure un any més». Silenci.
M’havia preparat moltes preguntes, però veig que són absolutament irrellevants i decideixo escoltar-lo. «Mitjançant l’esport vaig recuperar el control de la meva existència», m’assegura. «Vaig començar caminant, i de caminar vaig passar a trotar i després a córrer. A poc a poc vaig anar augmentant les distàncies, i així vaig recuperar la independència física i emocional, que em van portar a tenir independència econòmica». Fins i tot va poder marxar de casa dels seus pares, on havia hagut de tornar. Però la remuntada no va ser senzilla: «no podia avançar més de cinc metres sense aturar-me a respirar».
L’esport com a motor de vida
És precisament el record de com va patir a l’hospital el que fa que sigui constant en l’esport, «veure que ja no estic empenyent un pal de sèrum mentre compto rajoles». Juan corre i fa ciclisme d’ultradistància, i reconeix que no hi ha res que iguali la sensació de llibertat que experimenta corrent o pedalant sol per la muntanya. «Et recorda com n’ets, de miserable, com a ésser viu a l’univers… i tenir-ho present de manera continuada és addictiu».
No fa gaire va decidir compartir la seva història a les xarxes després que els seus amics defensessin que una història tan potent com la seva no podia quedar-se en petit comitè. I quanta raó tenien, els amics. Des d’aleshores, crea contingut sobre la lluita contra el càncer. «I parlo obertament de la mort», afegeix. «Això s’acaba, i com més aviat ens n’adonem, abans podrem viure tan plenament com sigui possible».
Quan acaba de parlar, sento la necessitat de preguntar-li si té algun lema de vida, alguna frase que defineixi la seva manera d’afrontar la vida. «El porto tatuat al braç», em confessa: «No t’ho pensis». Creu que en el moment en què comencem a pensar-nos massa les coses trobem excuses per no fer-les, i que cal moure’s. Som on som perquè ens hem mogut. Per això l’esport li dona tant.
Quina persona més inspiradora. Al final, penso, la qüestió rau més en com afrontem el que ens passa que no pas en el que ens passa com a tal. Un tòpic de manual, sí. Però per alguna cosa deu ser un tòpic.
