Hi ha persones que desborden energia. Energia positiva, d’aquesta que s’encomana i que tant de bo tots tinguéssim sempre a dins. Persones amb qui parlo i em venen ganes de moure’m, marxar, atrevir-me. Que em recorden que viure amb més o menys intensitat depèn de nosaltres, i que la por de vegades ens limita.
La Maite n’és una.
Nascuda a Sòria, vivia a Madrid quan va decidir posar punt i a part a tot el que coneixia per començar de zero a Tòquio amb el seu marit. Per què no?
Té 42 anys i a les xarxes se la coneix amb el nom de Maite Japon. És influencer, consultora i periodista freelance; ha estat corresponsal de Telecinco i actualment ho és d’Antena 3. També és mare de dos nens. Ara, des de fa poc, runner.
M’explica que sempre li ha agradat molt fer esport, però que l’Àsia li va acaparar l’atenció en tots els sentits i va deixar descansar l’exercici durant uns anys. Tanmateix, de petita havia jugat a tennis i, després d’un llarg període de silenci, un bon dia es va dir: “vull tornar-hi”. Al cap d’un temps, una dutxa després d’entrenar li va revelar un petit bony al pit. Li van diagnosticar càncer de mama i, al cap de quinze dies, aterrava a Espanya. Li van confirmar la malaltia un 23 de desembre i la van operar la nit de Reis. D’això en fa dues Nadals. “Mai vaig pensar que em moriria”, em diu. Estava tranquil·la i feliç de poder ser atesa i operada. “És que si jo hagués nascut en un altre país o en un altre continent, probablement no hauria tingut aquesta oportunitat. Per a mi, tot era positiu.” No va haver de fer quimioteràpia ni radioteràpia i, després de dos mesos de recuperació, va tornar a casa seva, al Japó. I al tennis.
L’any passat es va quedar sense plaça per jugar a tennis i va ser aleshores quan es va plantejar començar a córrer. “Ja ho havia intentat fa moltíssims anys, però em semblava avorridíssim, soporífer, mentalment destructiu”, em confessa. Et crec, Maite. “Però vaig dir, mira, s’ha de fer alguna cosa. Entro a internet, busco ‘curses a Tòquio’ i veig ‘mitja marató de Tòquio a l’octubre’. Això, a l’abril. I m’hi vaig apuntar, així, del no-res. Perquè sí.” De no poder córrer ni vint minuts seguits a fer una mitja marató. En cinc mesos d’esforç i disciplina, de creure en una mateixa i confiar. I amb l’ajuda de professionals de l’esport i l’alimentació, ho va aconseguir. “Vaig ser molt feliç, perquè sobretot el que volia era córrer la mitja marató veient els meus fills i que ells em veiessin córrer-la. I va ser impressionant.” Creuar la línia d’arribada va ser una prova més que podia fer el que volgués, però té clar que no hauria fracassat si no hi hagués arribat. “Per a mi, l’èxit era simplement apuntar-me amb 42 anys a una mitja marató i preparar-me. I arribar fins on arribés.” Ara continua corrent. Diu que li encanta aquest esport perquè no depèn de ningú, i que corrent ha reforçat la Maite disciplinada i compromesa amb ella mateixa.
Quan aconsegueixo acabar els entrenaments. Aguantar corrent. El que sento abans, durant i després. Per a mi ja és un estil de vida.” Em comenta que mai no se li ha posat res al davant, que no veu impediments. No la conec, però hi estic d’acord. Tant de bo les seves ganes de viure en majúscules guanyin sempre la comoditat de no sortir de la zona de confort. Al cap i a la fi, aquest article no existiria si la Maite mai no s’hagués atrevit.
